Centre penitenciari Mas d’Enric

Les estratègies arquitectòniques més rellevants del CP Mas d’Enric han estat d’ordre tipològic i topològic. Tipològicament s’ha apostat per la superació del sistema pavellonari característic de la presó moderna a través d’una revisió del mat-building: la presó es resol com un edifici extensiu en planta i de poca alçada, amb una sistemàtica interna que permet flexibilitat organitzativa i que genera el seu propi exterior a través de patis a diverses escales. Topològicament s’ha apostat per una adaptació topogràfica que permet suavitzar l’emplaçament i produir riquesa espacial alhora que s’evita l’aparició de cap tipus de tanca a l’interior. Les vistes llunyanes a les muntanyes es fan possibles gràcies a l’articulació del pla del terra, i les vistes properes al bosc milloren les condicions de cel·les i patis. La continuïtat de la coberta treballa tant a nivell tipològic com topològic, unificant morfològicament l’edifici i establint relacions creuades amb la gran escala del paisatge. El tancament necessari per programa no es monumentalitza –al contrari, l’arquitectura de la presó accepta el potser impossible repte de convertir-se, genuïnament, en una llar. La proposta agrupa els cossos d'edificació en un continu perimetral que envolten un gran carrer-plaça central, cobrint tot el conjunt amb una coberta contínua. El límit del recinte de seguretat és d'una gran rotunditat, rectangular i compacte, envoltat pel vial de vigilància i sistemes de seguretat redundant. Interiorment els edificis s'organitzen en una planta molt més oberta que va definint l'ampli espai interior. Es respecta al màxim la vegetació existent, que actua a més com una barrera visual.